Què li passa a Miquel?

Açò va passar no fa molt de temps. Si no hi recorde mal, crec que va ser fa tres mesos.

Bé, Estàvem un dia a classe quan la mestra va cridar a Miquel per a parlar amb ell.

Tots es vam quedar sorpresos, ja que Miquel era el xiquet més bo, treballador i aplicat de tota la classes, i quan una mestra crida a algú és només per a portar males notícies.

-Potser és per la mala nota de l’altre dia.-Va dir Dani.

-No crec...-Vaig dir jo.-...A mi em sembla que te ha veure  amb la seua família. No l’heu notat molt callat des de l’última rinya dels seus pares?

Miquel se’n va anar amb la professora una mica preocupat pel fet que no sabia el que li volia dir.

Al arribar al despatx de la directora alli es va trobar amb els seus pares, estaven sentats amb el cap cap a ball i semblaben prou disgustats, al vorels així Miquel  va tindre una mica de por, ja que s’esperava el pitjor.

Van estar parlant un temps al despatx i més tard se’n va anar a mb els seus pares a casa.

Per la vesprada vaig telefonar a Jordi per preguntar-li si ell havia parlat amb Miquel, però em va dir que no s’atrevia per si agafàven el telèfon els pares.

Vaig cridar a alguns companys més, però ningú l’havia telefonat, així que vaig decidir cridar a casa de Miquel.

-Qui és?-Va contestar la seva mare amargament.

Jo, que estava mort de por, vaig intentar respondre amablement.

-Sóc un amic de Miquel. Volia parlar amb ell per a ...

-Miquel no es pot posar-Em tallà i seguidament penjà el telèfon d’un cop sec.

Al dia següent Miquel ni vingué a classe. Passaren unes setmanes fins que tornara a classe, i quan ho feu, duia vestimenta d’hivern, i això que estàvem a principis de Maig.

-Què t’ha passat?-Vaig dir-li apropant-me lentament a ell.

Miquel em va posar la seua mirada amb la meua. Els seus ulls transmitien entre una mescla de desesperació i por. Vaig poder divisar un morat al seu ull esquerre i una arraps a la galta dreta.

-Què t’ha passat!?-Vaig tornar a preguntar-li una mica més alterat al veure que no em contestava.

Encara no havia acabat de pronunciar aquella frase quan ell corregué cap a la porta d’eixida i desaparegué rere les reixes de l’escola.

Al dia següet Miquel em telefonà i em digué que s’havia escapat de casa i ningú el trobaria.

Jo li vaig dir que em contara els seus problemes, que li intentaria ajudar en tot el que poguera.

Ell em va contar que desde feia uns mesos els seus pares havien començat a barallar-se ell es sentia molt mal.

-Un dia em vaig ficar pel mig. Per a calmar les coses, saps?-Em deia ell amb la seua veueta-I des d’aleshores també l’agafen amb mi.

Em va contar que va dir-ho als professors, ja que ell no coneixia a altres adults. Els pofessors van cridar als pares i ho van parlar amb ells.

-Però al arribar a casa em van dir que perque m’havia de ficar en els seus assuptes-En eixe moment vaig notar com plorava-i em van escridassar, pegar i tancar a la meua habitació.

Miquel penjà el telèfon i jo vaig decidir cridar a la policía, els quals van ajudar a Miquel a refer la seua vida, junt a altres persones que també li férem tornar a somriure.

.....................................................................................

En aquest conte em intentat tractar l'amistad, la solidaritat i l'amor. En la història hi ha un amic que té problemes, i uns amics l'ajuden tant com poden. Ells li fan superar barreres que ell soles no haguera pogut passar.